Els primers anys del ciclisme a Catalunya

En aquest llibre es veu com els anys anaven passant i com la bicicleta anava conquerint la ciutat. Havia estat un inici tímid, però amb el pas del temps i la seva motorització, les bicicletes s’havien de convertir en un dels mitjans que permetien l’exercici d’un dels drets que avui dia ens sembla bàsic: el de la lliure circulació.

La bicicleta va vincular-se al desenvolupament del turisme i va contribuir d’aquesta manera a donar-nos una visió més propera del món. Invent dels sectors més ben assentats de l’estructura social, de seguida les bicicletes es varen popularitzar i dins del món ciclista aparegueren, com a mínim, dues tendències. D’una banda la sortida amb bicicleta com a pràctica esportiva, que va ser una de les primeres que va poder professionalitzar-se al nostre país. De l’altra, el seu servei a les idees excursionistes, moviment social amb el qual moltes vegades va coincidir.

De tota manera, la bicicleta tenia un vessant industrial que va convertir-la en un mercat prou important i lucratiu a casa nostra. Segurament aquesta és la clau de la professionalització d’alguns dels seus practicants esportius. Durant alguns anys, les ciutats varen canviar d’aparença, però també varen veure com els sorgia una nova indústria que amb el pas del temps va donar lloc al món del motor i del ciclomotor.

Mentrestant, en una ciutat encara no avesada al moviment continu, les bicicletes es varen convertir en una nosa i un perill, possiblement per la poca consciència de les persones que les pilotaven i ben segur per la seva inexperiència inicial.

De tota manera, les classes més populars sembla que no varen acabar de veure clara aquesta nova pràctica i això es va manifestar en diversos atemptats, entre els quals trobem l’apedregament sistemàtic dels primers ciclistes. Per això, al costat de l’eufòria inicial per les noves pràctiques es va produir un moviment callat de protesta.

De tota manera, les persones que practicaven el ciclisme –en general, homes, però també algunes dones, sobretot en els primers moments− varen organitzar diversos actes, fins i tot manifestacions per fer valer els seus drets. Exigien que l’estat els donés alguna cosa a canvi de pagar nous impostos sobre les seves màquines. Tot plegat va conduir a no poques jugades de picaresca.

Però el ciclisme va tenir també una dimensió política i cultural, que l’acosta en certa manera al que estava passant en aquells mateixos anys dins del món excursionista. I, esportivament, el ciclisme, que s’havia professionalitzat ben ràpidament, es trobarà amb el contrasentit d’haver de potenciar les pràctiques amateurs, per poder d’aquesta manera participar en els jocs olímpics. Però si la bicicleta no permetia que els corredors i corredores s’hi guanyessin la vida, era clar que seria molt difícil trobar persones disposades a defensar els colors del nostre país en el concert esportiu internacional.

D’aquí el retard a participar al Tour de France, un esdeveniment massiu que es va consolidar en aquells moments, i en altres campionats internacionals. Per altra banda, la federació viurà en un context d’estires i arronses entre els diferents territoris que formen el nostre país, i patirà de manera molt important les crisis socials i polítiques que varen afectar-lo. El seu intent de controlar els reglaments de curses, d’evitar que se’n fes servir qualsevol altre i de convertir-se en la representant del ciclisme espanyol a nivell internacional, afegirà noves tensions a un fet ja de per si complicat. Tot i això, es va poder tirar endavant la Volta a Catalunya o la Festa del Pedal, autèntiques manifestacions d’una indústria, però també d’un moviment social que va tenir un gran pes al nostre país, tot i que sovint ho hem oblidat.

Desgraciadament, no tothom ha entès la importància d’aquest passat...