Com la lluïssor d'un estel extingit

Pròleg

 

Benvolguda poesia,

Avui ha caigut a les meves mans un poemari que taconsello de llegir. I no tel recomano pas perquè es tracti dun recull de poemes escrit per un amic, sinó perquè, entre altres coses, no deixa indiferent el lector.

Si thi poses, tadonars que els poemes de Carles Ferran no tan sols es llegeixen, també es viuen, se senten, es pensen, et conviden a identificar-thi. Amalgamen i alien sentiment i reflexió, emoció i raó, instint i seny, plaer i sang, compromís i lluita, sinceritat i amor, molt damor.

A vegades sens presenta preciosista, altres planer i entranyable, confidencial, i altres, quan no pot més, sarcstic i contundent, però sempre precís, quirúrgicament precís. Ai els científics, mencanten els científics!

El poeta, arribat ja als prolegòmens de la talaia svia, confessa, enfront del mirall del temps, que amb els anys ha après a mirar-se de fora estant, amb mirada daltri i accepta que és un home vell, un home que ha anat creixent a cop dinstants / impredictibles, concrets, irrenunciables. I des daquesta posició privilegiada sens despulla impúdicament dels seus records, de les seves vides, de tot allò que, incrustat al seu ADN, lha anat modelant.

Així i tot, corferit per un legítim anhel de transcendència, sencomana a la poesia i, duna revolada, abomina de la vellesa estèril, daquella vellesa en què els records sarrengleren com el seguici dun enterrament i suren ingrvids usurpant el lloc de lenergia; i, decidit, es nega a canviar futur per passat, tot contraposant el temps viscut i les ganes de viure. Al cap i a la fi, tracta de bastir el seu propi monument aere perennius horaci i ho fa amb una inequívoca i genuïna imatge, la lluïssor dun estel extingit, més enll de linfinit sideral.

No vull canviar futur per passat:

prenc els records, els retorço, els manipulo,

i la seva essència farceix aquests poemes

que allibero al dem com a fe de vida.

Si em sobreviuen, seguiran parlant de mi

després de la partença;

com la lluïssor dun estel extingit,

durant anys llum amagant-ne la mort.

I, enmig daquest estira-i-arronsa entre el temps i el poeta, es deixa anar versos avall per mostrar-nos el Carles íntim, emocional, social, observador, evocador, musical, professional, compromès, apassionat. Cada poema, segons ell, té el seu temps, el seu motiu i el seu destinatari, tenen vida per si mateixos.

El meu arbre de la poesia

té lescorç turmentat duna olivera

gairebé mai esporgada [...]

Cada branca és un poema

que parla de lhome,

de lhome individual, de lhome social,

de lhome polític, del que pateix,

del que gaudeix, del vell i de linfant,

de lhome enamorat, del rebutjat,

del menyspreat o oblidat [...]

parla damor, de gaubança, de desig,

però no vol eludir la misèria, ni la por,

la injustícia, la crueltat, el fstic;

no vol evitar lesgarrifança,

no invita a una lectura plcida i neutra.

Aquest és el camí que ha triat per entrar en sintonia amb el lector per tal daconseguir, no el seu beneplcit, sinó la seva empatia i afinitat per emprendre plegats un viatge apassionant. I en això estem.

A la dedicatòria inicial ja fa gala del pòsit amorós que impregna i constitueix el rerefons de tota lobra. Amb tres versos deliciosos ens anticipa el to elegíac que retrobarem arreu del poemari.

Et vaig robar el teu més íntim anhel.

No sé si em podré perdonar

quan et deixi sola.

Duna banda, ens practica, a porta oberta, una dissecció acurada de lamor. És en aquest intent que serigeix en cronista de lamor dinmic, de lamor pas a pas. Estimar no és un acte instantani, consta de moltes temptatives, de tantes o més facetes que un diamant. I així ens transporta, de pell endins, per tots aquests moments, imaginaris o reals la literatura, si més no, els fa concrets i tangibles i ens parla, amb una clarividència envejable, de sensacions, sentiments, eufòries i tristors. Tot caminant, com qui no diu res. Heus ací alguns retalls:

i un fibló de lava et crema el pit,

i penses si aquest dolor és lamor.

Encara no saps que la recordars per sempre

mal que acabis oblidant-li el nom

Apareix el sentiment molt abans del desig

Tespera un món ingrat, princesa:

eufòries i tristors contradictòries,

amors absoluts, decepcions irreversibles;

la inquietud dun desig incipient irreprimible

atiat per carícies inexpertes i maldestres

Vaig caminant

per oblidar-te a tu i al teu record, i tanmateix,

tement que si toblido un jorn, no ser cert

que the estimat, i tot es reduir

a allò que fou abans: una aventura més,

un passatemps galant

Fins que arriba al moment dalçar el vol cap a la vida, dembriagar-se dnsia, per estimar plenament fins que sesgoti el seu temps.

em meno indefectible vers el teu pol magnètic

No estic cansat, però ara

maturaré, si em vols, tot un estiu a la teva ombra

Dona de pluja i foc, engarlandat de somnis

toferiré les cendres de ma antiga impotència;

i un cop purificat, en un xaloc de gaudi,

travessarem la porta oberta goig enll

Quan sesgoti el meu temps, quedaran els poemes

i unes cançons que ja no parlaran de tu.

Em sorprendr la mort veient la mar a lalba

amb els ulls amarats de gavines i llum.

En lassossec de lara

compartim alleujats el nostre nou repte:

envellir junts, amb la passió intacta.

I en lendemig ens regala, entre altres joies, una antològica singladura que amb un balandreig amable ens condueix, tot costejant, pel record i lenyorança.

mentre contemplo el teu lloc buit i tenyoro

Encara és ben present la teva olor a bord;

ni laire ni el salobre, després de mil bordades,

no lhan pogut diluir, i la bancada nua

et conserva incrèdula el contorn de les natges.

I inexplicablement, a lhora de la tria,

què ens va fer escollir derrotes divergents

Amb tot, ha reservat el final del poemari per manifestar-se, amb una sinceritat que esborrona,

com lésser que va estimar, arravatadament

i sense dubtes, aquell estiu que va durar dècades,

i fou capaç de modelar, amb lofici dun mestre,

un acurat estatge per compartir [...]

tot allò que fa tan preciós lamor,

i tan frgil.

Els que el coneixem no tenim cap mena de dubte sobre qui és la protagonista a qui van dedicades aitals confessions,

vinclada sobre els llibres, darrere les ulleres,

sovint et destorbo amb un frec al bescoll

que encara et fa estremir.

Però no és només de poeta enamorat que viu la poesia de Carles Ferran sinó de lluita i compromís. En aquesta faceta descobrim aquell jove cantautor dels anys seixanta, implicat en laventura de Can 64, el grup entusiasta de la Nova Cançó a Ponent. Veníem de la por diu, de la injustícia, empesos pels vint anys, perquè hi havia morts als marges dels camins / dels nostres pares. Malgrat tot i precisament per això, ell i nosaltres maldrem, amb voluntat ferma i benintencionada, per retrobar lesperit que ens havia alletat des de la infantesa. I contra el corrent vam navegar durant més de set anys amunt i avall de la terra ponentina ja que

havien niat les lletres a la pell

de tan intenses com eren les paraules.

Tanmateix, fou inútil insistir una vegada i una altra que

no hi ha odi:

és la cançó damor la que ens porta al carrer

per reclamar novament allò que és nostre.

Ara, des de la distncia i amb el cor encongit, atesa lactualitat que aquells clams han tornat a prendre a desgrat de tots, el poeta es lamenta amb cert estoïcisme.

Shan quedat pel camí companys i partitures,

com inacabats poemes que no seran mai més

abraçades intenses ni cants de lluita al vent.

On van els poetes vells, els versos desgastats,

un cop amortitzats i engolits per la boira

I des daquesta experiència, Carles Ferran ha convertit en cançons molts dels poemes que ara ens ofereix. La seva visió musical de la poesia ha fet possible que els seus versos estiguin impregnats dharmonia, ritme, vibració, batec i sintonia.

Ara penso que gran part de la vida

lhe passat manipulant i donant forma als cossos,

i també a les notes, i a les paraules,

mentre forjava la meva voluntat i el meu carcter

en lobtenció de lobra més bella.

Mes, el seu crit dalarma no es limita a la terra i al propi país, va molt més enll. El seu xiscle es fa universal, còsmic, gairebé.

No espereu versos amables aquest vespre,

si els dictadors llencen foc sobre el seu poble,

[...] quan els nens són arrencats de la infantesa

[...] quan en nom de mil déus es predica venjança

[...] quan en nom de la ptria es roba la dels altres

[...] si hi ha llocs on la dona val menys que la mula...

No és un poema amable, ni tan sols un poema,

no est fet de paraules, sinó de llgrimes,

i sang, i odi, i desesperança, i rbia,

No és un poema, és només un xiscle, un udol agònic,

perquè ens maten el món i no sabem salvar-lo.

I, enmig de lapocalipsi, li plau parangonar lahir amb lavui destil·lant aquell deix de tendresa i melangia que sol córrer per la sang dels poetes, talment com si, en denunciar-ho, per un moment, la realitat iniciés la metamorfosi tan vivament ansiejada, com si els versos principiessin la gènesi duna redempció necessria.

I tot plegat esdevé una mena detopeia sentimental.

[...] intento omplir els forats senils de la memòria

per reconstruir la meva biografia, dispersa i emboirada.

Biografia que, en pro duna sinceritat gairebé impúdica de tan franca, no omet ni pretén relegar a loblit la seva experiència amb el dolor i la soledat per molt que inquieti només el fet desmentar-los. Les imatges del seu Poema inacabat realment fan mal al cor.

I a la fi, el dolor:

esglai inacabable de trens estremint les vísceres,

cadena estrepitosa de llums degollant la nit.

Infatigable cuc viatger per camins de rosec

Depredador,

carronyaire,

copròfag

pas de dansa amb patins de gel

Tan sols cal acceptar-lo

o mossegar-lo fins que les venes rebentin,

els excrements es revoltin

i les ungles estripin els palmells de les mans.

Així mateix, en els poemes Glacera i Fa temps que no faig de cor lautor hi ha emboscat un crit ple damargura i desassossec capaç darravatar lesperit cap a les profunditats de la desesperació. Només confia que algú lalliberi de les seves pròpies pors, neguits, deliris i feridures de soledat.

No et pensis pas que les teves empremtes

podran fer fondre aquest cor de glacera. [...]

Ho sap, és un cor trist, no sapassiona,

però és tard per a una altra alternativa:

Dun cor de glaç, si es fon, què és el que queda

Fa temps que no faig de cor.

Qui em podr fer una sagnia

perquè lamor no es podreixi

Digual manera, a Solitud, un poema recitatiu a lestil dels chansonniers inspiradors de la Nova Cançó, va despullant la soledat de tots els seus vels fins a deixar-la nua per, al capdavall, donar-li a tastar la seva pròpia medicina.

Ja fa temps que et conec, soledat.

Desitjada a vegades, maleïda les més,

a laguait, sense pressa, esperant-nos.

Fas rebuig i basarda, fas dolor,

però et compadeixo: Et saps condemnada

a la teva pròpia i eterna solitud.

Amb tot, al repertori hi ha un sonet, Clímax espectacular i ben trenat, que no dóna opció a la imaginació, tot en ell és clar i evident, però amb una crrega important de lirisme. Entre topònims corporals hi encabeix imatges i metfores de gran volada mentre hi va bastint una descripció incandescent, dun erotisme exquisit, situada al punt exacte de la proporció uria, només possible per qui ha viscut intensament i conscient difícil binomi aquest clímax que vessa amor i passió per tots costats. Tel recomano.

Finalment, què més es pot esperar dun autor que ens ha obert sense cap mena de pudor els arcans de la seva imaginació, aquells forats senils de la memòria plens a vessar de records i vivències Certament, com diria lesclau dHoraci a la stira VII, aut insanit homo aut versus facit, o el que és el mateix, aquest home o bé no est bé del cap o escriu versos. Mai ningú no havia fet una descripció més encertada ni més punyent del fet de ser poeta. Després daixò, quin poeta no sent una mica de sotsobre i confusió en llegir-ho i, a la vegada, no se li encenen les galtes en sentir-se al·ludit pel gran mestre

Si bé la poesia, com diria Borges, pot sorgir en qualsevol moment i circumstncia, és ben cert també que els poemes naixen de la vida de qui els escriu això és de Joan Margarit o, com afirmava largentí Winograd, el veritable poeta no escriu, viu la poesia.

 

Arribats a aquest punt, Carles Ferran també hi vol dir la seva. Ell no en té prou amb lemoció ni amb la brillantor de les imatges, va més enll, viatja a la cerca del misteri de les paraules i de les idees que transporten. Així ens aprompta una visió estereoscòpica del fet poètic. I, tot fent honor al seu tarann professional cirurgi, poeta, músic, quin dels tres, ens trasllada a través de neurones, neurotransmissors, química i matemtica a la causa i gènesi dels mots i les seves estratègies, a la ment on tot es fabrica. O, si cal, a latzar de la inspiració, a aquella conjunció fortuïta dalgorismes i bioquímica en un instant precís, inevitable. Sense oblidar que un poema és comunicació, que sacseja sentiments, / pertorba esperits, sasseu a les entranyes... i cadascú en fa la seva pròpia poesia. Daquesta manera, encuriosit, ja que, segons ell, és la curiositat la que fa al poeta, i conscient que encara cal caminar molt devers la perfecció, sendinsa en la marea de la vida a la cerca

[...] de la clarividència del geni

que porto esperant impacient tota la vida

per omplir de saviesa i solemnitat

els meus dubitatius poemes.

Finalment i tornant a Jorge L. Borges, podríem concloure que la poesia de Carles Ferran és, cada cop que hom la llegeix, una experiència nova.

Això és tot, amiga poesia. Lenhorabona per la part que et toca.

 

Lleida, abril de 2015

Raül Torrent i Torrent