A l'altre costat del mirall (poemes per sobreviure...)

Pròleg

 

Lectora i lector de pròlegs, atureu-vos un instant. Observeu el mirall. És la nostra creació o és la nostra recreació Imatge efímera, la nostra, reflectida en el mirall. Levocació és deliciosa. I el poeta ho sap. Els mots traspassen els límits físics del mirall. Llisca la perspectiva. Sense sentiment, sense emoció, com a mínim, no tindria sentit ni credibilitat escriure poesia.

La disposició emocional dels éssers humans ens impulsa a la creació poètica; des de molt abans de ser absorbits i esborrats definitivament pel polsim argentat de les estrelles... des de ben poc després del mgic moment de néixer. Talment, podem plorar sense vessar llgrimes; però la primera llgrima, la llgrima virginal, és sempre muda i cristal·lina. Sentiment silent. I un dia es trenca alguna cosa..., preludia el poeta. Concebuda, la veu poètica sobre a tothom i en especial a aquells i aquelles que es van perdre un dia incert entre fulls amb aroma de safr, buscant llur propi esperit, delatats per la debilitat per la paraula amada. Poesia és vida!, exclama Glòria Calafell poetessa a qui admiro i venero; i aquesta exclamació contempla tota la possibilitat subtil de la creació. Tota la meva vida cabria en un poema, afegiria jo. Si mapuren, en un vers. En un únic vers. Seria un vers-epitafi, o un vers-reencarnació. Seria una hipl·lage. Escriuria, per exemple, La nit est estrellada, i tremolen, blaus, els astres, en la llunyania, i signaria Neruda, com a heterònim. I tindria sentit, la vida, la meva vida, perquè tindria sentiment i emoció i goig i finalitat.

En la poesia, els versos i els silencis sabracen. Les rimes, sovint, sacaricien. Els poemes es relacionen amb situacions concretes i amb estats dnims determinats. El poeta ho manifesta clarament: escriu per sobreviure. A laltre costat del mirall és un recull de poesia de supervivència, dividit en tres parts, no exemptes de risc, entrellaçades en un joc insalvable de miralls delators. El títol és indicatiu, però, què o qui hi ha a laltra banda del mirall, ens preguntem. Sabem que el mirall deforma la realitat. Sabem que la imatge que ens retorna el mirall és sempre un reflex invertit. Sabem que els atlants dominaven lantiga tècnica de la creació de miralls i que, a través dells, podien traslladar-se sense alterar el continu de lespai i del temps. Jorge Luis Borges, amb vint anys, va tenir un primer coneixement del secret dels miralls. Ho va començar a insinuar en el relat sobre el llibre imaginari Tlön, Uqbar, Orbis Tertius, però no es va atrevir a desenvolupar la totalitat del misteri. Malgrat el seu pas enrere, per a la posteritat, va deixar escrita una frase magistral: Des del fons remot del corredor, el mirall ens aguaitava. Descobrim (en lalta nit aquest descobriment és inevitable) que els miralls tenen un xic de monstruosos. Tot això ho sabem. Est escrit. Est somniat. Hi ha, però, incerteses que no coneixem i que el poeta ens descobreix.

De la Natura, la primera part del poemari, gaudi estètic, ens introdueix en la senzillesa i en lessència de la realitat existent. El mirall es converteix en una porta oberta a un espai aparentment (in)transcendent:

 Desperten els pobles

amb el so de la veu calma de la mar

que pica a les finestres, trapella.

El poeta reflexiona sobre una natura vivencial i juganera, en la qual com en la filosofia pura de Kant, impera la necessitat sobre la finalitat:

Cansat, en un badall que tanca els ulls,

lhoritzó sempassa la immensa blavor

mentre grinyolen tramoies

al vell firmament.

 De leròtica i de lamor, la segona part del poemari, ens mostra el vessant més íntim confidencial i prohibit del poeta. El mirall es converteix en un forat secret. I la lectura dels poemes ens fa sentir      ser-ne còmplices:

Per un forat voldria veure com et busques amb les mans

a lentrecuix els teus llavis, humitejats de passió,

i els dibuixes, resseguint-los, donant entrada al plaer.

Els miralls, és clar, continuen presents:

Emmirallant-nos en cada carícia,

resseguim els límits amb dits experts

i allisem la seda i el vellut, amorosits.

Del desconsol i lesperança, la tercera i última part del poemari, ens retorna a la llgrima primigènia i silenciosa, tancant el cercle. Ja sabem que són els miralls els que ens observen i no nosaltres a ells:

I a laire, faig giravoltes sense rumb ni sentit,

doncs ja no tinc por del que em diguin els ulls del mirall.

El mirall, ara, és capaç de desvestir-nos i mostrar-nos tal com som en realitat, nus, adoptant un paper decisiu:

Quan el mirall del poeta,

més enll de lúltim punt,

et mostra lnima nua

i et bull la vida per dins.

No, no es pot explicar

No, no tindria cap sentit escriure poesia. Sense sentiment, sense emoció, sense intensitat, sense confidències, sense passió... no tindria ni sentit ni credibilitat. Lector, lectora, atureu-vos; ara sí. El mirall est davant vostre. Jo, també, ja he creuat la línia divisòria:

All on no existeix el revers;

on lespai, finit, es fa comprensible,

on només el mag pot entrar.

All on hi ha lessència...

All voldria anar jo,

a laltre costat del mirall.

 

Toni Arencón i Arias

Sant Esteve de Guialbes, Novembre de 2013