Pecats Capitals (7+1)

Pròleg

Núria López Garcia

 

Em dic Núria López Garcia i sóc una pecadora. Fa eternitats que no em confesso. No crec en les confessions, sobretot si no hi ha penediment. Sóc pecadora i en gaudeixo, per a què deixar-ho llavors Assaborir amb gola un bon pat i repetir plat, llepar amb gust un mugró dhome amb luxúria, saber-me la millor rapsoda amb supèrbia, quedar-me al llit fins al migdia peresosament o enfadar-me com una mona quan algú em passa al davant a la cua; petits plaers a labast de tots. Per què negar-mels Fins i tot tinc plaers perversos, com morir-me denveja contemplant unes cuixes joves i un cos adolescent com el que havia tingut. Tots aquests plaers els atresoro amb avarícia i més, encara quan em dedico secretament al pecat que més una addicció incurable: escriure. Em confesso addicta al paper en blanc. No mhi puc estar. Quan tinc una estona tranquil·la a casa, a la feina o al bus, em trec un bolígraf de la butxaca (mai surto de casa sense paper i bolígraf) i escric una ratlla de text. Sempre ficció, no sem passa pel cap embrutar aquell full immaculat amb la llista de les compres. De vegades, em surt el parell de ratlles dun micro-conte, daltres un fragment de dileg. Molt sovint una pesada digressió reflexiva que mhavia de treure de dins, fos com fos. És una addicció greu i procuro amagar-men; però com la confiança diuen fa fstic, els de la família ja nestan acostumats i saben que no hi ha res a fer. No puc, no vull, deixar-ho; així que, o maccepten com sóc, o acabem per no parlar-nos ni al dinar de Nadal.

Per sort, col·laboro amb una emissora de rdio. Això em permet desfogar-me escrivint ficció i no ficció. Poso veu a linformatiu diari i redacto alguna que altra nota de premsa. Perquè, penseu, que tot el que es diu per rdio, algú abans ho ha escrit, a menys que us penseu que els programes es fan improvisant sobre la marxa. El món de la no-ficció també té els seus al·licients, i encara que els fets siguin indubtables: qui, què, on, quan... el punt de vista del redactat de la notícia és per dir-ho diplomticament molt rellevant. A més els informatius són plens de pecats capitals: ira, enveja, avarícia... no us descobreixo res nou, però és molt més gratificant donar veu a un relat de ficció tan ben escrit com els seleccionats per formar part daquest recull Pecats Capitals (7+1). Quan portes set notícies llegides on les paraules conjuntura o sostenibilitat han sortit ratlla sí, ratlla no, et mors de ganes de sortir corrents del locutori i anar a posar veu a aquell relat que has llegit de Violant Barquet i que deia: Les flors de magnòlia sobren com mans blanques, escampant delicades aromes de vainilla i llimona. O set fa la boca aigua revivint el pantagruèlic banquet de la La llista den Simó. O et rius per sota el nas recordant el desgraciat protagonista de Qui tot ho vol.

Vull pecar i pecaré. Tindré la supèrbia de creurem una bona escriptora, envejaré els companys quan publiquin els seus llibres i, amb avarícia, pensaré a presentar-me als premis literaris millor dotats econòmicament. La luxúria em portar si ell es deixa al llit dun escriptor perquè parli de mi a la seva propera novel·la. Devoraré tota obra literria que caigui a les meves mans i em venjaré de qui rebutgi els meus escrits o els menyspreï. Amb mandra infinita deixaré passar els dies de nevera abans de rellegir els meus relats i perfectir-los; perquè sóc escriptora i ho confesso.

 

Núria López Garcia