Empelts i Senyals

Ja que la vida és una ferida que només es tanca quan a la mort deixa de córrer sang, no som res més que el fruit d'un conglomerat d'empelts que, permeables com són, s'infiltren fins arribar a l'ànima..., més o menys a prop del destí que ens crèiem endevinar.
Ara que els empelts ja ens van agafant a la sang, deixem que els seus sentits ens defineixin dessagnant-s'hi.

Així és com l'autor comença el llibre i així es com hem de deixar que els seus breus versos, alguns gairebé en format haikú, s'empeltin per alguna ferida, potser imperceptible, a la nostra pell i, des d'aquí, s'escolin fins la sang on s'escamparan fins on realment som.

Tal i com ens ve a dir Ortega i Gasset en una estafeta romàntica seva, el poeta, si ens arriba a la sang del sentiment, és perquè ens arriba a explicar alguna cosa que mai ningú, abans, ens havia explicat, però una cosa que tanmateix no és nova per a nosaltres. Els poetes ens plagien i, tant de bo, llegint Empelts i Senyals, aquesta sensació de veure-nos-hi reflectits es torni a donar i, empelt a empelt, ens redescobrim tallets i petites ferides que, més o menys cicatritzades, ens modelen l'orografia del cor, dels sentits, de la mirada.

/

Ya que la vida es una herida que solo se cierra cuando en la muerte deja de correr sangre, no somos más que el fruto de un conglomerado de injertos que, permeables como son, se infiltran hasta llegar al alma, más o menos cerca del destino que nos creíamos vislumbrar.

Ahora que los injertos ya nos van prendiendo en la sangre, dejemos que sus sentidos nos definan desangrándose.

Así es como el autor comienza el libro y así es como hemos de dejar que sus breves versos, algunos casi en formato de haikú, se injerten por alguna herida, tal vez imperceptible, a nuestra piel y, desde aquí, se escurran hasta la sangre desde donde se esparcirán hasta donde realmente somos.

Tal y como nos viene a dice Ortega y Gasset en una estafeta romántica suya, el poeta, si nos llega a la sangre del sentimiento, es porque nos explica algo que nadie, nunca antes, nos había explicado, pero una cosa que, sin embargo, no es nueva para nosotros. Los poetas nos plagian y, ojalá, leyendo Injertos y señales, esta sensación de vernos reflejados se vuelva a dar e, injerto a injerto, nos redescubramos pequeños cortes y pequeñas heridas que, más o menos cicatrizadas, nos modelan la orografía del corazón, de los sentidos, de la mirada.