VERNISSATGE

En aquest poemari, l'autor ens parla de les inauguracions que, en diferents moments del camí, estem emocionalment obligats a celebrar. Com si es tractés d'inauguracions d'exposicions de quadres, de vernissage, hi ha moltes inauguracions de nosaltres que podem evidenciar o passar per alt sense considerar-les, però hi són presents a totes les nostres vides i esdevenen més o menys certes, més superficials, més definitives o més caduques. Totes elles són els nostres nosaltres que s'exposen al món en un grau o un altre. Som nosaltres exposats al món en forma de portes obertes i indiscriminadament, o bé de forma molt més íntima, exposicions obertes només a uns determinats cercles, exposicions dedicades a algú en particular o, com així passa en altres ocasions, dedicades només a nosaltres mateixos. Ja l'autor, en un poemari d'anys enrere, a Verdanc vers Eccehomo, parlava de les possibles passes d'adult a nen i una altra vegada de nen a adult..., indefinidament, i en tots aquest moments és on el vernissatge de la nostra exposició, en nen o en adult, hauria de ser celebrada, amb política social de portes obertes o sense cap públic més enllà d'un mateix. Celebrar el que anem essent en cada moment és el que defineixen els trenta poemes, en català i castellà, dels deu aireforts i els quatre tatuatges, aquests últims dedicats a tres Amics i a ell mateix, a l'autor.

De celebrar els moments amb els que en anem construint els dies, de considerar que molt sovint som uns altres nosaltres, de tot això parla Vernissatge. Malgrat que un fil conductor ens permet cert equilibri en el nostre discurs, en la narració que ens capfiquem a protagonitzar, Vernissatge ens parla d'estar atents al canvi que sempre, i sense interrupció, es va donant en el nostre interior.

/

En este poemario, el autor nos habla de las inauguraciones que, en distintos momentos del camino, estamos emocionalmente obligados a celebrar. Como si se trataran de inauguraciones de exposiciones de cuadros, de vernissage, hay muchas inauguraciones de nosotros que podemos evidenciar o pasar por alto sin considerarlas, pero que están presentes en todas nuestras vidas y resultan más o menos ciertas, más superficiales, más definitivas o más caducas. Todas ellas son nuestros nosotros exponiéndose al mundo en un grado u otro. Somos nosotros expuestos al mundo en forma de puertas abiertas e indiscriminadamente, o bien de forma mucho más íntima, exposiciones abiertas sólo a unos determinados círculos, exposiciones dedicadas a alguien en particular o, como así resultan en otras ocasiones, dedicadas sólo a nosotros mismos. Ya el autor, en un poemario de años atrás, en Verdanc vers Eccehomo, hablaba de los posibles pasos de adulto a niño y otra vez de niño a adulto, indefinidamente, y en todos esos momentos es donde la inauguración de nuestra exposición, en niño o en adulto, debería ser celebrada, con política social de puertas abiertas o sin público alguno más allá de uno mismo. Celebrar lo que vamos siendo en cada momento es lo que defienden los treinta poemas, en catalán y castellano, de los diez airefuertes y los cuatro tatuajes, éstos últimos dedicados a tres Amigos y a sí mismo, al autor.

De celebrar los momentos con los que vamos construyendo los días, de considerar que muy a menudo somos otros nosotros, de todo esto habla Vernissatge. A pesar de que un hilo conductor nos permita cierto equilibrio en nuestro discurso, en la narración que nos empeñamos en protagonizar, Vernissatge nos habla de estar atentos al cambio que siempre, y sin interrupción, se va dando en nuestro interior.