Mosaic Trioic

De fer artesania amb la nostra vida i amb les nostres circumstàncies, d'això és del que ens parla aquest poemari. De fer amb els petits trossets de coses que conformen el nostre dia a dia, dels nostres ciments, dels fonaments i dels jaciments, i de les nostres marees arrelades en la contradicció i en la ambigüitat, un mosaic que ens digui, que ens defineixi, que ens empresoni però que tanmateix ens permeti l'alliberament. L'alliberament, sobretot, perquè totes les peces del Mosaic Trioic que podem arribar a considerar ser són peces modelables. Si en som conscients, totes i cada una de les peces que som poden ser reinterpretades, talment com si es tractés d'una melodia que permet diverses execucions, distintes variacions; o fins i tot foses de nou les seves notes i solidificades, cossificades, d'una altra manera i posades llavors d'una altra manera, en un altre lloc, amb una nova direcció, la melodia pot ser-ne una altra.

Amb un esperit de clar accent gaudinià, calidoscopi i acolorit, l'autor ens transporta a un museu viu d'espills/mosaics trencats en els que, còmode, s'emmiralla. Nosaltres també ens hi podem veure reflectits. A les nostres mans la partitura/clau que ens permet obrir, o no, la porta al museu interpretat gaudinianament que també som.

/

De hacer artesanía con nuestra vida y con nuestras circunstancias, precisamente de esto es de lo que nos habla este libro de poemas. De hacer con los pequeños trocitos de cosas que conforman nuestro día a día, de nuestros cimientos, de nuestros yacimientos, y de nuestras mareas arraigadas en la contradicción y en la ambigüedad, un mosaico que nos diga, que nos defina, que nos aprisione y que asimismo nos permita la liberación. La liberación, sobre todo, porque todas las piezas del Mosaico Trioico que podemos llegar a considerar ser son piezas modelables. Si somos conscientes de ello, todas y cada una de las piezas que somos pueden ser reinterpretadas, como si se tratara de una melodía que permite distintas ejecuciones, distintas variaciones; o incluso, fundidas de nuevo sus notas y solidificadas, cosificadas, de otra manera y dispuestas entonces de otra manera, en otro lugar, en otra dirección, nuestra melodía puede ser otra.

Con un espíritu de claro acento gaudiniano, calidoscópico y colorido, el autor nos transporta a un museo vivo de espejos/mosaicos rotos en los que, cómodo, se refleja. En nuestras manos la partitura/llave que nos permite abrir, o no, la puerta a ese museo interpretado gaudinianamente que también somos.