Verdanc vers Eccehomo

Verdanc vers Eccehomo es proposa dibuixar amb poemes el recorregut que va del nen a l'adult totes i cada una de les vegades que un@ el protagonitza al llarg de la vida. Si bé l'autor empra referents de la seva infantesa, com ara cabdells de llana verda, rosers i roures i oliveres, rosaris, gira-sols, espines, cendres, verdancs, claustres i aliances i arcs d'oli i plata, Aquests esdevenen metàfores universals del viatge d'iniciació que ens duu a tots des del nostre nen a la seva necessària crucifixió per tal que, gràcies a ella, sigui possible la delimitació, condició sine qua non, per tal de cossificar-nos en adults.

Els poemes, en català i castellà, ens van parlant d'un nen al que una vegada i una altra aniquilem, enclaustrant-lo, però al que retornem, tant de bo, diverses vegades al llarg del camí, sempre que un es faci amb prou coratge com per ser capaç d'escapar-se, de fugir, del seu adult, de la seva pretesa maduresa.

Potser tan sols siguem capaços de fugir-nos una estoneta, però l'autor ens recorda que tan sols per aquest breu moment, en el que som capaços d'infantejar, de fer verb la il·lusió i la mirada que vam tenir quan la innocència, els somnis i la llum ens inundaven, val la pena recórrer a la inversa el rumb del destí. Responsabilitzar-nos dels l'adults, sí, però sense oblidar que en els nostres fonaments, ancorats indefectiblement a ells, són nens els que ens respiren.

Verdanc vers Eccehomo ... vers Verdanc!

/

Verdugón versus Eccehomo se propone trazar con poemas el recorrido que va del niño al adulto todas y cada una de las veces que un@ lo protagoniza a lo largo de su vida. Si bien el autor utiliza referentes de su niñez, tales como madejas de lana verde, rosales y robles y olivos, rosarios, gira-soles, espinas, cenizas, verdugones, claustros y alianzas y arcos de aceite y plata, éstos se convierten en metáforas universales para el viaje de iniciación que nos lleva a todos de nuestro niño a su necesaria crucifixión para que, gracias a ella, sea posible la delimitación, condición sine qua non, para cosificarnos en adulto.

Los poemas, en catalán y castellano, nos van hablando de un niño al que una vez y otra aniquilamos, enclaustrándolo, pero al que volveremos, ojalá, en diversas ocasiones a lo largo de nuestro camino, siempre que uno se arme de valor para ser capaz de escaparse, de huir, de su adulto, de su pretendida madurez.

Tal vez solo seamos capaces de huirnos un ratito, pero el autor nos recuerda que tan solo por ese breve momento, en el cual somos capaces de niñear, de hacer verbo la ilusión y la mirada que tuvimos cuando la inocencia, los sueños y la luz nos inundaban, vale la pena recorrer a la inversa el rumbo del destino. Responsabilizarse de nuestros adultos, sí, pero sin olvidar que en nuestros cimientos, anclados indefectiblemente a ellos, son niños los que nos respiran.

Verdugón versus Eccehomo versus Verdugón!