Tríptic

Poc més tard estic conduint per l'autopista, cap a una ciutat que no he visitat mai abans, per què una persona que no conec m'ha demanat que hi anés. Baixo les finestres per apaivagar una mica la calor, i pujo la música -aquella música rabiosa i punyent que encara fa bullir la sang- per tapar el soroll. Sóc un altaveu enorme i destartalat  que es mou roçant els límits de velocitat legals. Si tot va bé arribaré dins de poc temps -i molts peatges-. Però duc una cÃrrega que he d'entregar, miro al seient del costat per comprovar que encara hi és. Un quadern. Perfecte. En els darrers dos dies les coses s'han anat confabulant igual que les paraules que van teixint un text, sense saber cap on van, només fent nusos un rere l'altre. Jo només segueixo aquests nusos sense saber què s'està teixint, quin és el final del meu text. Ara només em preocupa que el meu anònim contacte em dugui fins a ella. I que no sigui massa tard.