A trenc d'alba

És una espina clavada. Un deute acumulat. Durant anys aquesta història ha anat creixent, acompanyant-me all on anava.

Fa anys, més dels que voldria reconèixer, menys dels que puc recordar, em vaig topar amb un jove d'un poble tranquil, l'Aniol. En sortiren hores de conversa i a la fi una amistat.

Uns relats estranyament propers, plens de pinzellades viscudes en un decorat imaginat. Unes aventures que em cremaven als dits, que volien explorar.

Dictant-me a cau d'orella m'an narrant les seves anades i vingudes, els seus dies passats. Em parl d'un amor tan fort que crema, que punxa de debò. De persones que són com creus i d'altres que creus com són, però totes són reals i conviuen com esquitxos de colors.

I ara, aquesta història, després de tot aquest temps amagada al fons d'un calaix, com a metfora seria molt bonic, però en realitat estava emmagatzemada en un vell disquet que sempre m'ha acompanyat, ha volgut sortir. M'ha dit, és l'hora de volar. Deixa'm marxar. Vull explicar-me a qui em vulgui escoltar. I com l'aigua que no es pot engrapar, la història ha marxat, primer gota a gota, després a raig.

Preneu-ne doncs el què en vulgueu i la resta, deixeu-la marxar.